Premis St. Jordi Ter-Brugent

Premis St. Jordi Ter-Brugent

Relats que parlen del pantà de Susqueda, de l’ermita dels Sants Just i Pastor, d’una posta de sol, d’emocions difícils de controlar, de les relacions a distància, del vertader origen de la llegenda de Sant Jordi.

Fotografies on s’olora el perfum de roses, de llibres, de paisatges, de la sang del drac.

L’ambient de la diada de Sant Jordi estava present encara ahir a la tarda al Centre Cívic de Bonmatí on es va celebrar l’acte de lliurament del concurs literari i fotogràfic juvenil del Ter-Brugent. Amb la presència dels regidors de joventut de Sant Julià del Llor i Bonmatí i de la Cellera de Ter, per tercer any consecutiu es van convocar totes les persones joves participants per tal de saber quines eren les afortunades. Enguany els tres premis se’n van anar cap a la Cellera.

Així, pel que fa al concurs literari, Berta Coll i Bosch, per segon any consecutiu, es va emportar el premi de la categoria Jov1 (12-16 anys) pel microrelat Ambició: poder o perill? i curiosament el seu germà, Guillem Coll i Bosch, va ser l’afortunat de la categoria Jov2 (17-20 anys) per Aigualint secrets. La categoria de la franja superior, dels 21-25 anys, va ser declarada deserta ja que només s’hi havia presentat un relat. El jurat estava format per Marta Madeo, persona responsable fins ara de la Biblioteca Colldegria de la Cellera i per Georgina Linares, directora de la Biblioteca Joaquim Bauxell d’Anglès.

 

El concurs fotogràfic no contemplava categories i per tant tenia un únic premi. No paris de créixer és el títol de la fotografia guanyadora, de Marta Da Costa, sobretot per la seva originalitat. Sílvia Culumbret i Xevi Puigdemont han estat les dues persones expertes en fotografia que han format el jurat d’aquest concurs.

 

Us deixem amb els dos microrelats guanyadors i la resta de fotografies participants.

Ambició: poder o perill? de Berta Coll.

Quan l’Alfons va citar els seus alumnes de disset anys a l’ermita cellerenca dels Sants Just i Pastor, tots ells van pensar que era una de les seves típiques excentricitats, atès que sempre havia estat conegut per implantar un model insòlit d’educació. Tan bon punt van saber que es tractava d’una prova en què el vencedor obtindria una beca per estudiar a la millor universitat de la zona, l’ambient va carregar-se de rivalitat. El dia de l’activitat cadascun dels vint alumnes concurrents va conjecturar que superaria el repte. Amb quaranta minuts, només havien de trobar la manera d’entrar a la capella. Ben aviat van veure que no seria tan obvi com pressuposaven i van anar cedint la victòria. Faltaven tres minuts i tot semblava ja perdut quan l’Ignasi, el més ambiciós, va arrencar a córrer i solament li van caldre deu segons per obrir un porticó inadvertit. Segons després, van aparèixer l’Alfons i dos homes vestits amb uniformes policials. El que no sabien els alumnes és que havien contribuït a resoldre el cas del robatori de la campana, guardada a l’interior de l’edifici. Els ulls de l’Alfons reflectien estupor en veure que l’afany de victòria de l’Ignasi podia superar-ho tot, fins i tot la por de delatar-se com a culpable. El lladre tindria la beca promesa quan sortís de la presó.

Aigualint secrets, de Guillem Coll

La sequera de l’any 1989 no només va buidar l’aigua del pantà de Susqueda sinó també tota la meva vida. Qui s’havia de pensar que entre les cases esquerdades apareixeria un misteriós esquelet que ho faria trontollar tot i em faria prendre decisions precipitades? A mi, que amagava la meva inseguretat i ràbia menyspreant cada dia la meva dona per evitar ser descobert! En sentir la notícia em vaig entregar immediatament, per protegir la meva germana de la justícia, i encara avui malvisc a la presó de Barcelona.

Finalment, avui, quan ella ja descansa en pau, em veig amb la necessitat d’escriure aquestes memòries perquè les persones que m’estimo sàpiguen que no vaig ser cap assassí, simplement un noi que va fer el possible per ajudar la seva germana, en considerar que amb la desaparició del poble de Susqueda també desapareixeria el cadàver del maleït violador que va provocar l’horripilant experiència que vam haver de viure. I sí bé és cert que he pagat una condemna de la qual no en sóc culpable, perquè no vaig ser jo qui va matar en Jacint, he d’admetre que, voluntàriament, em mereixo complir el càstig dictat pels maltractaments realitzats al llarg dels anys a la meva dona, els quals, ara, els altres presidiaris m’estan tornant.

 

Moltes gràcies a totes i tots per participar!

No Comments

Post A Comment