Oficina Jove de la Selva | Participació i qualitat als concursos juvenils del Ter-Brugent
2961
post-template-default,single,single-post,postid-2961,single-format-standard,ajax_fade,page_not_loaded,,qode_grid_1300,footer_responsive_adv,qode-content-sidebar-responsive,qode-theme-ver-10.1,wpb-js-composer js-comp-ver-5.0.1,vc_responsive

Participació i qualitat als concursos juvenils del Ter-Brugent

Participació i qualitat als concursos juvenils del Ter-Brugent

Aquest Sant Jordi s’ha celebrat la cinquena edició del concurs literari i fotogràfic juvenil del Ter-Brugent, un concurs que pretén potenciar l’art i la cultura entre el col·lectiu jove (de 12 a 29 anys) dels municipis d’Amer, Anglès, la Cellera i Sant Julià del Llor i Bonmatí. Es van presentar un total d’11 microrelats i 8 fotografies de temàtica lliure.

El passat divendres 26 d’abril, i coincidint amb l’inici de les Festes del Roser de la Cellera, es va fer l’acte d’entrega dels premis a les persones participants guanyadores. Així doncs, del concurs fotogràfic la guanyadora va ser la Isolda Serramitja amb la imatge titulada “inv/mmersió” i del literari, de la categoria Jov1 (12-16 anys) va ser en Martí Fontané pel text “Què és el que penso?”, de la Jov2 (17-21 anys) el premiat va ser en Guillem Coll per “Les claus de l’amistat” i la categoria Jov3 (22-29 anys) en Joan Casadellà per “Riades d’abril”. En total es van repartir 400€ en xecs regals a l’Abacus.

A l’acte, celebrat a la Biblioteca Colldegria de la Cellera, es va poder copsar la qualitat de les participacions a través de la lectura de tots els microrelats, tant de la mà d’algunes de les mateixes persones participants com del Club de Lectura municipal. Tanmateix, per finalitzar, el grup Meravellós Desastre va versionar algunes cançons tot posant un punt i final festiu al projecte.

Estic a l’hospital. No hi ha un lloc més avorrit on estar! El meu avi està com una sopa i ja porta dues hores esperant que un metge l’atengui. En fi, em dedicaré a pensar coses “rares” del meu món.
Què deu passar després de la mort? Anirem a un paradís? Qui sap? Jo crec que ens reencarnarem, però jo em vull reencarnar amb memòria! No vull oblidar la meva família! Us imagineu que voléssim? Seria genial tenir cafeteries al cel! I ser invisible? Això sí que seria genial! Molestar la gent, encordar al professor,…
Bé, passem pàgina. Ja n’hi ha prou de pensar en coses que mai ocorreran. Siguem madurs. Us imagineu que una petxina parlés? Ha, ha, ha!! Seria increïble! Passejar-se per la costa, tenir la meva pròpia habitació dintre una closca, ben desordenada, jugar a cada instant que vulgui a la “Play”… Però a mi m’agradaria ser un cargol! Poc a poc i bona lletra. Xino xano. Sense pressa. Improvisant. Però el millor és que podria sortir de la meva closca quan plou! És com banyar-se en el temps lliure! Però això seria possible si no hi hagués sequera… No puc parar de pensar en la sequera d’aquest món… Aquí, a Madrid, els arbres estan començant a morir-se i, sense arbres, no hi ha oxigen. I sense oxigen, no hi ha aire. I, si no hi ha aire, NO PODEM VIURE! I jo, que vull ser un pilot d’aquells de “Lufthansa”… No vull que s’acabi la vida per culpa de la meteorologia. Però és que la meteorologia és part de la vida i de la Terra i és com si la Terra es volgués destruir a ella mateixa!!
“Joan Collell, passi al consultori número 1”. Ups! Ja és hora d’entrar, desitgeu-nos sort i a reveure. (Què és el que penso?)

 

Buenos Aires, 15 de febrer de 1978

El vaig conèixer fa molt de temps. Corria l’any 1949 i ja en feia més de deu que havíem hagut de fugir de Berlin perseguits per la Schutzstaffel quan jo era poc més que un infant. Després que la botiga tèxtil que havíem posat a Nova York anés creixent en volum de vendes i beneficis trimestre rere trimestre ens vam permetre el luxe, per primer cop en tots aquells anys, de deixar- la en mans d’uns cosins del meu pare i anar-nos-en de viatge a l’Argentina. Allà el vaig conèixer.

Era un home del meu país, que no arribava a la quarantena i havia arribat a l’Argentina feia poc menys de cinc anys. Treballava en una botiga de queviures i de seguida es va convertir en un segon pare per mi. Ens escrivíem sovint i la relació es va tornar més estreta quan vaig anar a viure a l’Argentina amb la meva parella. Ens vam fer inseparables i en el moment d’escollir nom pel meu fill vam tenir clar que es diria Klaus, com ell. Però ahir…, tot va canviar ! Mentre la quitxalla jugava per casa del meu amic, van tornar disfressats amb unes gorres i jaquetes estranyes que havien trobat a les golfes. Una jaqueta que havia vist a diari feia molts anys. Una gorra que duien els homes que tants amics meus s’havien emportat. En elles hi ressaltava brodat aquell símbol que m’evocava els horrors de la infantesa. Podria perdonar-lo? (Les claus de l’amistat)

Com un broll d’aigua fresca. En la roca humida, fluint lentament… El teu sexe. Irresistible per l’assedegat muntanyer que vaga embadalit, entre les valls de la teva pell. I quin goig beure!
Saciar l’anhel del contacte. Veure’t els ulls en blanc, bevent dels fluids més interns i purs del teu ventre. M’aclamen la set de viure i erecten! La catedral del meu ser més animal. Més salvatge. Més lliure i a la vegada, més adepte.
Gemegues… el teu so, ressona en mi com ho fan cent llamps en la tempesta i m’eriça la pell. No acaba mai la meva set. No acaba mai el teu crit que ja s’apaga… Sento que no respires. Obro els ulls, en veure com el broll d’aigua ja és riera, riu, torrent, cascada, pantà, Susqueda! I desborda en mi, com les riades ho fan a l’abril.
Saciada. Despentinada. Exhausta. Ets encara més bella! L’art de viure jugant amb l’amor i el sexe, com la improvisació en un joc d’estratègia. Com la recepta de l’àvia. Com les mirades dels Vikings en arribar a noves terres.
Els meus dits et ressegueixen. Cor i índex ballen un vals tot saltejant-te de les natges al ventre i en el melic, volten infinitament, en òrbita. S’acceleren com ho fan les meves pulsacions quan tu et gires, somrius i em beses. (Riades d’abril)

A continuació les fotografies participants: